No hi ha cap núvol, el cel sembla de cristall.
És tardor i per tot arreu sura l’alè dels arbres.
La fageda, tota daurada, esbulla els seus cabells,
i com papallones, les fulles cauen suaument.
Les branques dels faigs tremolen sota l’escorça
i per tot el bosc clapes de sol i ombra omplen els camins.
Un tapís de falgueres, també grogues
es barreja amb les fulles que omplen la terra.
Per tot el bosc clapes de sol i ombra omplen els camins.
Remor d’aigua, ocells, ni un bri de vent, i tanta pau…
La muntanya s’obre pintada d’or i de verd.

NOMÉS LA LLUM

Posta de sol a Míconos

NOMÉS LA LLUM

Només la llum brillant

omplint els espais oberts.

Només la llum

il·luminant els racons,

encenent la vermellor

dels núvols a trenc d’alba.

La llum que acoloreix

els marges de l’oblit.

Que es dilueix

en el mar àvid de claror

i llaura el verd del paisatge.

Ales de foc al capvespre

i ombres grises

quan arriba la nit.

Només la llum.

sempre, només la llum.

Pepita CASTELLVí

(més poemes sobre la llum a Aracne fila i fila)

AGAFAR LA LLUNA

AGAFAR LA LLUNA

(Primer premi de la Mostra Literària de Teià 2004)

He fet una xarxa amb fils de boira

per agafar la lluna adormida en un bassal.

Els estels em piquen l’ullet tot desitjant-me sort.

Perquè, sabeu, em diuen que la lluna

no es deixa enxampar mai i que s’escapa

de tots els paranys deixant només un rastre platejat

dins de la nit i que sempre, sempre

torna a penjar-se del cel.

Pepita CASTELLVÍ

El poble desert

EL POBLE DESERT

 

Espurnes de plata té la teranyina,

són gotes d’aigua que s’han enganxat.

la pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes

per no despertar l’aranya dormida al seu cau.

 

S’escampa l’olor de l’herba mullada,

giravolt d’aromes i colors.

El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen

pels turons esquitxats de clapes de sol.

 

Quan arribo al poble les cases em miren

amb els seus ulls buits, sense finestrons.

Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes

i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.

 

L’aire encara porta aquelles veus perdudes

de vides i vides que s’han esfumat.

El poble solitari recorda i somnia,

i ni el vent, aclofat, gosa respirar.

Pepita CASTELLVÍ

NITS DE FRED

Aquestes nits llargues i fredes,

com avui, que el vent talla llavis i pell,

entro a casa , tanco la porta,

i encenc el foc. L’escalfor m’envolta

càlidament i entela els vidres

que es desfà en gotes transparents.

Aquestes nits, m`atanso a la finestra

per mirar les llums brillants del carrer,

mentre les notes vellutades,

etèries de la música, m’envolten.

I sento que esteu aquí, al meu costat

I torno a sentir-me viva, plena…

Repasso tots els instants viscuts,

els records dolços que s’allargassen

omplint tots els racons del somni.

I empaito instants de felicitat.

Pepita CASTELLVÍ