El poble desert

EL POBLE DESERT

 

Espurnes de plata té la teranyina,

són gotes d’aigua que s’han enganxat.

la pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes

per no despertar l’aranya dormida al seu cau.

 

S’escampa l’olor de l’herba mullada,

giravolt d’aromes i colors.

El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen

pels turons esquitxats de clapes de sol.

 

Quan arribo al poble les cases em miren

amb els seus ulls buits, sense finestrons.

Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes

i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.

 

L’aire encara porta aquelles veus perdudes

de vides i vides que s’han esfumat.

El poble solitari recorda i somnia,

i ni el vent, aclofat, gosa respirar.

Pepita CASTELLVÍ

2 pensaments sobre “El poble desert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *