Arxiu de la categoria: 2014

LLENGUATGE


Llenguatge del vent

quan es desperta,

ple de xiscles d’ocells

que volen contra ell.


Llenguatge de cada insecte

que s’amaga entre les herbes.  

Dels mil camins de l’ombra

que s’obren en la nit.


Llenguatge dels núvols

acolorits de l’alba.

D’una gota de pluja

que tremola quan cau.


Llenguatge que m’obre

blaves llunyanies

i que com un llarg fil

em lliga a l’horitzó.

Pepita CASTELLVÍ

UN ALTRE DIA

UN ALTRE DIA

Un altre dia taronja

entra per la finestra.

la cabellera grisa

de la boira es desfà

amb la llum del sol.

La pell conserva encara

la calor de la nit.

Sacsejo els últims somnis

enredats en els cabells

i salto del llit.

Deixo les paraules

lliures en el vent.

Les paraules són els dits

que m’atancen a l’infinit.

Anhel de paraules!

Anhel de llibertat.

Més tard, d’un cop de porta

surto de la casa.

Vaig a buscar paraules

en uns altres llavis.

Pepita CASTELLVÍ

Si jo fos…

 

Si jo fos muntanya

t’oferiria tots els verds:

els dels arbres, els dels matolls

els de les plantes.

Si jo fos flor,

et donaria tots els blancs.

I els posaria

a contraclaror de la llum,

darrera les cortines.

Si jo fos mar, o cel,

et regalaria tots els blaus:

l’atzur, el turquesa,

el blau desfet del cel.

La dolça cançó blava

que dorm als infants,

o el quasi transparent

de les libèl-lules.

Si jo fos vent,

et portaria olor de sal

i l’aroma de la primera

poma acabada de collir

del pomer.

Pepita CASTELLVÍ

L’ESTEL

 

 

He vist un petit estel

dormint just en una punta

de la meva finestra,

(sembla una espurna blanca).


Ha deixat tot el vidre

talment com si fos de plata.

El vent travessa la nit

xopa de lluna clara.

 

A l’alba uns núvols

mig clapejats de gris,

han tornat l’estel al cel

tot seguint la serralada.

 

Les glicines, de bon matí,

s’enfilen a les tanques,

espien com marxa l´estel

pel camí de la rosada.

Pepita CASTELLVÍ

 

NOMS

A la finestra hi ha encara
la primera llum del matí.
Aviat cremarà el sol
ja madur de setembre.
El vent, immòbil, res es mou.
Només jo destriant paraules ,
per escriure un nou nom a les coses 
un nom màgic, només per a mi. 
Noms als arbres, a les plantes.
Un nom a aquest reflex que gira i gira
i m’enlluerna els ulls.
Al mar,que belluga al fons
i es confon amb l’horitzó.
Noms que sento en el meu cap,
com un adagio suau i dolç.

Pepita CASTELLVÍ