DES DE LA MEVA FINESTRA

Darrera la finestra, que m’incita,

puc passar hores i més hores

només mirant; i de vegades penso

que potser aquesta quietud

és l’espai més propici per trobar

tot allò que semblava perdut per sempre.

Miquel Martí i Pol, “La finestra”

 

“DES DE LA MEVA FINESTRA”

de Pepita Castellví

1r Premi 33 Mostra Literària Teià

 

 

 

 

 

 

FINESTRES

 

Ha florit la mimosa

amb flocs de cotó groc.

Una finestra oberta

damunt de la riera,

la primavera neix,

Els vitralls del matí

deixen camins oberts.

S’obren finestres  i portes

i s’adormen les cases

sota l’esclat del sol,

Closes les finestres.

Les paraules es fonen,

s’esvaeixen a l’aire

fresc de la tardor.

Pel  terra corren fulles d’or.

Branques despullades

sota el cel de l’hivern.

La llum pica els vidres

de les finestres tancades.

Fora al carrer, el fred creix.

 

CARPE DIEM!

Trec el cap per la finestra

oberta al carrer, amb olor d’espígol

i romaní que puja del terra.

De la branca d’una olivera

m’arriba el cant dels ocells.

A frec de la mà, sento el brogit

vegetal de la saba

palpitant dins de les soques.

Lluny, la cinta de la carretera.

Més enllà, el blau brillant de la mar

i el paisatge que comença a  desfer-se

diluït a l’horitzó . VISC  L’INSTANT!!

 

BELLESA

Obre les finestres dels sentits

i descobriràs

la bellesa de totes les coses.

Hi ha molt per admirar

quan es camina amb els ulls oberts.

Tens tot l’univers davant teu!

Obre les finestres dels sentits

i hi veuràs bellesa.

 

EL POBLE  ABANDONAT

Espurnes de plata té la teranyina,

són gotes d’aigua que s’han enganxat.

La pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes

per no despertar l’aranya dormida en el seu cau.

S’escampa l’olor de l’herba mullada,

giravolt d’aromes i colors.

El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen

pels turons esquitxats de clapes de sol.

Quan arribo al poble les cases me miren

amb els seus ulls buits, sense finestrons.

Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes

i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.

L’aire em porta aquelles veus perdudes

que parlen de vides que s’han esfumat.

El poble solitari recorda i sommia,

i ni el vent aclofat gosa respirar.

 

NOMS

A la finestra hi ha encara

la primera llum del matí

.

Aviat cremarà el sol

ja madur de setembre.

El vent immòbil, res es mou.

Només jo destriant paraules,

per escriure un nou nom a les coses

un nom màgic, només per a mi. 

Noms als arbres, a les plantes.

Un nom a aquest reflex que gira i gira

i m’enlluerna els ulls.

Al mar,que belluga al fons

i es confón amb l’horitzó.

Noms que sento en el meu cap,

com un adagio suau i dolç.

 

NITS DE FRED

Aquestes nits llargues i fredes,

com avui, que el vent talla llavis i pell,

entro a casa , tanco la porta,

i encenc el foc. L’escalfor m’envolta

càlidament i entela els vidres

que es desfà en gotes transparents.

Aquestes nits, m`atanso  a la finestra

per mirar les llums brillants del carrer,

mentre les notes vellutades,

etèries de la música, m’envolten.

I sento que esteu aquí, al meu costat

I torno a sentir-me  viva, plena…

Repasso  tots els instants viscuts,

els records dolços que s’allargassen

omplint tots els racons del somni.

I empaito  instants de felicitat.

 

BOLS TIBETANS

Plou contra les portes de la nit.

Fosc, humit, fred el carrer.

Al  cotxe, els vidres s’entelen

al moment.

El vent fa estona que ha parat

i ara a penes s’insinua

damunt dels arbres.

El carrer sembla un inmens riu

amb voreres de pedra.

Les ombres es distorsionen

amb la cortina d’aigua que cau.

Els vidres de les finestres

deixen escapar la seva llum

i la porta oberta ens acull

amb l’escalfor que ens embolcalla

càlidament.

Dels bols tibetans neix la música,

la vibració que omple de notes

etèrees tot l’espai.

I vam oblidar la nit, la pluja, el fred!

 

PLOU

El paisatge comença a desfer-se

quan s’entelen els vidres

de la finestra. Plou i l’horitzó llunyà

sembla un miratge. Els records

brollen com d’un tren que va i torna,

amb imatges de somnis entre els rails.

I em pregunto si entre la pluja

també hi trobaré  imatges d’il·lusions.

 

M’IMAGINO

M’imagino que tot és blanc,

els espais, la nit,

els arbres.

El paisatge

del desembre fred.

Per tot arreu

silenci transparent.

Però no neva, plou,

una pluja fina

com gotes de vidre

picant els vidres,

que cauen damunt la pell

adormida de l’hivern.

 

TANCA

Tanca la finestra,

el carrer és fosc.

La nit comença

a les pedres

a les plantes,

cobreix les parets

de la casa.

Tanca la finestra,

el vent té dits ferotges

que s’emporten la llum.

 

ABSÈNCIA

És el sol del matí qui m’ho diu,

el que omple les estances

amb somnis trencats. Tu ja no hi ets

i voldria retenir l’alè

que encara s’amaga entre els coixins.

Tinc les mans plenes de records

i em pregunto si aquesta casa

continuarà sempre així.

amb la nostra història

escrita a les parets.

Les finestres deixen sortir la solitud

d’aquest matí de diumenge.

Quan arribi la nit es farà més palesa

la teva absència.

 

L’OMBRA

L’ombra es desploma damunt

de les obagues,

d’antic aram s’han revestit

els roures.

Són closes les finestres

de la casa

i un vol de corbs remou

la fullaraca sense  parar.

 

UN ALTRE DIA

Un altre dia taronja

entra per la finestra.

la cabellera grisa

de la boira es desfà

amb la llum del sol.

La pell conserva encara

la calor de la nit.

Sacsejo els últims somnis

enredats en els cabells

i salto del llit.

Obro les finestres

i parlo amb el vent.

Les paraules són els dits

que m’atancen a l’infinit.

Anhel de paraules!

Anhel de llibertat.

Més tard, d’un cop de porta

surto de la casa.

Vaig a buscar paraules

en uns altres llavis.

 

CAMPANADES

Sonen tot d’una les hores

des del rellotge de l’església.

Les campanades entren

per la finestra entreoberta.

La claror del migdia

resplandeix serena

i els adolescents enjogassats

s’afanyen a tornar a casa.

El vent juga amb el campanar

i el so de les paraules

omple la casa silenciosa.

 

LLENGUATGE

Llenguatge del vent

quan es desperta,

ple de xiscles d’ocells

que volen contra ell.

Llenguatge de cada insecte

que s’amaga entre les herbes.  

Dels mil camins de l’ombra   

que s’obren en la nit.

Llenguatge dels núvols

acolorits de l’alba.

D’una gota de pluja

que tremola quan cau.

Llenguatge que m’obre

blaves llunyanies

i que com un llarg fil

em lliga a l’horitzó.

 

ESCOLTAR ALTRES VEUS

Silenci. Silenci

per escoltar altres veus

que em murmuren

a cau d’orella.

El xiuxiueig del vent

desfullant les fulles del carrer

i picant en els meus vidres.

Els sons dels insectes,

el llenguatge

de la casa en la nit.

Sentir el batec de les flors

quan m’apropo,

el murmuri llunyà del mar,

la remor dels núvols

quan creuen el cel.

Silenci per escoltar,

també, el pas de les ombres.

 

CAÇADORA D’INSTANTS

Obro la porta dels sentits.

Caçadora d’instants

m’endinso en les profunditats

de mi mateixa.

Per xuclar el dia,

llisco per sobre els colors

de la terra.

Cerco el secret de la llum,

l’alè del silenci,

obrint totes les finestres

del meu cos.

Voldria confondre’m

desfer-me, diluir-me,

esmicolar-me,

en trocets blaus de cel.

 

INSTANT MÀGIC   

Anit, des de la finestra,

vaig veure la lluna

com quèia dins del mar.

La meva habitació,

va omplir-se

d’espurnes de llum.

Era talment

com si trossets de lluna

ballessin sobre el meu llit.

INSTANT MÀGIC !!    

                 

M’HAS DEIXAT

M’has deixat

el  cant del rossinyol

abans de sortir el sol.

La llum brillant de l’estiu

travessant els finestrals.

M’has deixat

el cristall clar de l’aigua,

quan el mar està calmat.

La pluja, netejant el carrer.

El crepitar roig del foc

M’has deixat

la mirada dels teus ulls,

l’embriaguesa de les nits,

el tacte dels teus dits

damunt  la meva pell.

I m’has deixat

totes les teves paraules.

I el teu record per sempre,

sobre la pàgina

transparent de vent.

 

ENCANTERI

Ja s’enceta la nit   

mentre el sol que s’amaga

retalla l’horitzó.

Lluny, un camí de plata,

parteix en dos el mar.

El bosc sembla  més gran,

i una fresa intensa,

com una remor fonda

s’escampa pels camins.

Forques de bruixes

retorcen els brancatges,

ombres de bruixots ,

follets, harpies

-oficiants  d’antics ritus-

conjuren sota els pins.

Gronxa la boira

filagarses desfetes,

i fa olor de basarda

aquesta mitja nit.

Somni, encanteri?

O és potser la natura,

Que tota estremida,

Li explica rondalles

de por, a la nit.

 

ESPAI OBERT

Bruixes de l’aire despullen el cels de núvols,

treuen les ombres dels rostolls,

escampen olor d’orenga per la terra,

embruixen el silenci que omple el cel.

Els ocells xisclen i volen arran les pedres

tallant l’oratge buscant camins de gel.

Uns follets amagats filen encenalls de seda,

i els claven a la llarga línia de l’horitzó

.

La calor s’estén  per tota la plana,

les veus es fonen sota l’esclat del sol.

Lluny, les dones d’aigua d’un rierol,

pentinen els seus cabells amb pinta d’escuma

i amb els colors de la llum, es fan collarets

que brillen sota el dia transparent.

I jo, dalt des dels finestrals, com un falcó a la caça,

vigilo totes les rutes, tots els camins del vent.

 

ONA

Pirata de la mar,

l’onada arriba a la caça,

s’emporta tresors amagats

de la sorra de  la platja.

No porta bandera negra,

sols cargols, algues, escates

i porta damunt el llom

sanefes d’escuma blanca.

 

Al sol li roba reflexos

i puntets de llum daurada.

A la lluna polsim d’estrelles

per pintar camins de plata.

Ara corre embogida,

empentada pel  vent fresc,

busca rastres de gavines,

que s’han perdut a l’aigua.

Pirata de la mar,

L’ona s’endú petjades,

crits d’ocells i veles blanques,

per la gran estora blava.

 

CAMINS DE LA NIT

Navego per la nit

sense poder dormir.

Porto els somnis anuats

a la cua del vent

que m’acompanya.

Navego por la nit

en un vaixell de boira

que segueix la línia fosca

de la serralada.

Estenc els meus llençols

a la llum de la lluna,

la coixinera balla

una dansa esbojarrada.

Navego per la nit

amb un estel que em guia.

Els somnis anuats

em porten cap a casa.

Aviat despertarà l’alba.

Els somnis anuats

al vent que m’acompanya,

s’agafen als filats

de la boira que escapa.

Navego pel camí

de la matinada.

No hi ha llum més bella

que els colors de l’albada.

El  sol encén els teis

que hi ha davant de casa,

porta les sabates

molles per la  rosada.

Plego amb cura els llençols

i els guardo a la postada,

la coixinera amaga

una estrella de plata

Navegava per la nit

i m’he  dormit a l’alba.