LLUMS i OMBRES

 

 LLUMS I OMBRES
Mostra Literària del Maresme 2009

Primer premi Pepita Castellví


VIVÈNCIES

S’ha posat el xal de seda

un perfum suau,

les roses vermelles

i el llarg collar color blau.

 
Coqueta, es mira al mirall,

s’allisa el vestit,

encén les espelmes.

Tot com aquella nit.

 

Memòria d´un braç cenyint-li

la cintura.Encara

pot sentir la seva veu,

l’alè desfent-li els cabells.

 

Els llums fan pampallugues,

s’ha aturat el temps, sommia

i la música despulla

el record

nota darrera nota.

 

 

 

II

 

 

Deambulo travessant

carrers, places,

la via del tren.

He arribat a la platja

sense saber com,

caminant sota

la dolça llum de la tarda.

Segueixo el camí dels altres

com si fos part d’ells.

M´arrapo a aquesta riuada

de braços, peus,

esquives mirades

amb desig impacient.

Tots els meus amics

segueixen endavant,

sense parar.

Escolto les seves veus

llunyanes, lentes,

sonen irreals,

intangibles.

Eren prop meu

i ara s´esvaeixen

inevitablement.

M´aturo, surto del moviment.

M’adono que a partir

d´un cert instant

no hi haurà retorn possible.

   III

 Surto a passejar pel poble

atreta pel fil invisible

d´una melodía que sona

des d´alguna de les cases.

Segueixo, com en un laberint,

un munt de carrerons estrets

fins arribar dalt del turó.

Prop de l’escola nens amb motxilles

s’afanyen per no fer tard.

Dalt de les branques, els ocells

es gronxen amb el vent.

Un gat mandrós salta pels terrats

i alguna sargantana

s’amaga entre les pedres.

Hi ha dones amb bosses

comprant a la plaça

i una jove de llargues cames

corre onejant els seus cabells.

Homes i dones s’afanyen a anar

a qualsevol lloc, a qualsevol indret.

S’aturen, tornen a caminar

voltats per l´espiral del temps.

Comença a enfosquir i arriba la nit

xiuxiuxant una vella melodia d´univers.

 

 OBLIT

 Noms que s’esborren

del full de la memòria

Veus que es desfan.

Sons, pensaments

perdent-se en la distància

fronteres enllà.

Colors i formes s’allunyen

darrere el degotall

implacable de les hores

 

Són closes totes les finestres

i passa la vida

estrellant-se en el vidre dur.

 

 RETORN

 S’encén el capvespre en els teus ulls.

Cansats ,ens hem perdut mentre buscàvem

rastres a l´horitzó,

mentre buscàvem els camins perduts

de la daurada joventut

 

Potser seria  hora  d énviar veles que solquessin

tots el mars fin arribar a port

 

Potser seria ja hora de parar i tornar a buscar

el nostre temps

que havíem deixat al coixí, al costat dels somnis.

 

 PLUJA

 L´aigua dibuixa

i desdibuixa

les nostres passes.

Sota el paraigua

t’agafo la ma.

Tu em mires

dolçament i un petó

rellisca dels teus llavis

i cau en els meus.

 

 POTSER

 Potser van ser algues

el que va deixar la mar

damunt la fina sorra

de la platja daurada.

Potser la teva imatge

reflectida en l’aigua.

Potser només les ones,

potser l’escuma blanca.

 

 SAL

 He estès el braç

per tocar una mica de mar.

Pels camins solitaris d’escuma

descabdello les onades

del record

i només trobo sal.

 

 LA NIT 

Quan la nit s’enfonsa

en el silenci,

surto acompanyant al vent.

Busco cants i converses

en racons amagats.

Paraules perdudes

sense arribar al seu destí.

Rialles.Amors oblidats

enmig dels camins.

 

Cansada, a la matinada,

com un lladre de la nit,

reconto els meus tresors.

Després em quedo dormida

amb els colors de l’albada

com a únics companys.

 

 PENSAMENTS

 I Vaig agafar la punta d’un núvol

i el vaig estirar.

I allà estava la lluna,llisa, brillant, de nacre.

  II

 Una fulla s’enlaira

voltejada pel vent.

Si la lluna la toca

es convertirà en estel.

 III

 Flors d´ametller

sobre les branques.

Volves de neu

en la foscor.


PAU

 Quina pau desprèn el paisatge.

Els núvols com lleugeres fumeroles

s’escampen pel capvespre blau.

El riu es perd  amb suaus meandres

als peus d´una ermita solitària

La terra és fosca, de coure

i el bosc té coixins de molsa

on el sol dibuixa cercles daurats

Sota els peus, al mig del pla

oneja,com un mar groc, un camp de blat.

Suau la brisa corre entre el arbres

i les fulles amb la seva remor

trenquen el silenci de cristall.

Ja s’adorm el dia dalt dels turons

i una lluna rodona i blanca

ha quedat aturada al mig del cel.

Lluny les llums d’un poble, tremolen com estels.



A LA MEVA NÉTA
BONA NIT

 Escolta el ritme pausat de la pluja

gotetes que piquen en el vidre fred.

Lluny s’encén el llamp tot ell fet d´espurna,.

Lluernes de la nit, s’han amagat els estels.

 

Ha deixat de ploure i per entre els núvols

espia la lluna vestida de blanc,

cargols en filera passegen per l´herba

i un grill que es desperta comença a cantar.

 Bufa el  ventijol i amb una ventada

desperta remors i ondula els bassals.

Un gat rondaller dalt d’una teulada

miola a la lluna que es deixa estimar.

Els somnis s’enreden en els fils de plata

que damunt l’herba han deixat els cargols.

L’ombra de la nit s’ha fet més espessa,

és hora de dormir, bona nit tresor.

LLUNA

 La imatge pàl-lida

de la lluna

es reflecteix en un bassal.

Quan hi suco el dit,

la lluna es trenca

en mil bocins,

tots diferents.

Hi ha mil llunes

escampades en la nit.


AMETLLERS

 Darrere l´horitzó

dorm la primavera,

els seus llargs cabells

verdegen la terra.

 

Amb el seu alè, han florit

tots els ametllers.

Han quedat com joies

de maragda i argent.

 

El vent juga amb l’arbre

i esfulla les flors.

Els pètals que cauen

s’adormen al sol.

 

Ametller tant blanc

vora de la mar.

A la nit, la lluna

pensa que ha nevat

 

S’enganxa a les branques,

el teu cor d´infant,

sommia que vola

dalt d´un núvol blanc.

 

 L´ESTEL

 He vist un petit estel

dormint just en una punta

de la meva finestra,

(sembla una espurna blanca).

 

Ha deixat tot el vidre

talment com si fos de plata.

El vent travessa la nit

xopa de lluna clara.

 

A l’alba uns núvols

mig clapejats de gris,

han tornat l’estel al cel

tot seguint la serralada.

 

Les glicines, de bon matí,

s’enfilen a les tanques,

espien com marxa l´estel

pel camí de la rosada.


JARDÍ

 Un jardí, clos,

amagat,

ple de flors.

Dalt de la tanca

el llargandaix

s’adorm al sol.

Xerrameques

els ocells

fan tertúlia

al cirerer.

Aranyes

argentades

filen entre

les branques.

espien la presa,

goludes,

peludes.

Unes marietes

vestides de festa

passegen

per les plantes.

Sota el presseguer

vigila el gat,

un ull obert,

l´altre tancat.


S’ESVALOTA

 S’esvalota l’aire al teu voltant.

Crits,

cançons,

rialles,

ballen entre els plec de la tarda.

I et deixes caure,

dolça,

alegre,

juganera,

com una espurna de sol dins el meu cor.


L´ARBRE

 

L’arbre deixa la seva ombra

a la sorra del camí

Escampa la seva olor al vent

L’arbre solitari somia en el bosc.

No mira les seves arrels,

mira el castell de fulles verdes

banyades pel sol.

L’escorça l´embolcalla tendrament.

S’atansa el vespre

i tot es desfà en el silenci,

la quietud abraça la vella soca.

L’arbre dorm.


EL RIU

 Ha desaparegut la filera

d’arbres que es veien des del pont.

L´aire suau perfila quietuds

en les revoltes del riu

tant solos dibuixades per la pols.

Ja no corre l’aigua per la llera,

ara només la llum hi flueix lentament.

Records. Enyors del passat


QUAN ARRIBA EL VESPRE

 Oblida el record

de la daurada tarda.

Ara, sota la pluja,

arbres,camins ,silenci,

herba mullada,

xiscle del vent

entre les canyes.

 

Oblida el record

de l´opalina tarda.

Ara, escabellat ruixim,

ombra de núvols,

horitzó entelat,

fulles seques voltant

en la roda del vent.

 

Ara, pels camins del vespre

torna la calma.

 

 PAISATGE NEVAT

 Ha caigut molta neu aquesta nit,

un llençol blanc cobreix el paisatge.

La grisor del cel fa més curtes les hores

i presagia que tornarà a nevar.

De sobte s’ha girat un aire fred

que fa volar petites volves

com espurnes minúscules i lluents,

que s’enganxen a la roba, als cabells.

Torna a nevar i el cel es desfà

en flocs de cotó que cauen lentament.

Al foscant, la llum s´allunya silenciosa

carena enllà. Els somnis i la pell

ens guardaran de la fredor de la nit.

 

BOIRA

 La boira, com un fum espès

acaba d’engolir-se tot el bosc.

Els arbres regalimen aigua

que corre llepant les fulles

que encatifen la terra.

Olor de llenya, de molsa, de fred.

Puja el silenci, espurna platejada,

que com la boira inquieta, creix i creix.

 

De nou la llum cau sobre les branques

del arbres nus, forada la boira

i desentela els ulls

enterbolits del paisatge.


VIDRE ENTELAT

 La nit tan clara…

truques a la porta,

sobre el vidre entelat

escrius el meu nom.

 

Dolç és el desig

que a crits em crida.

I sento la sang calenta

galopant pel meu cos

com cavall sense fre.

 

Entra,deixa la porta oberta,

la lluna esquitxarà

de plata l’entrada,

encadenarà amb llum

els meus turmells.

 

M’envoltarà la teva veu.

I sota la teva pell

la sang bategarà

com la meva, bojament.

 

Amb els dits deturarem

el temps. després sobre

el vidre entelat, tots dos

escriurem els nostres noms.

 

 QUI POGUÉS

 Qui pogués capturar els teus pensaments

la lleu espiral del fum de la cigarreta.

 

Qui pogués abocar-se als teus ulls, prendre’t la mirada,

la suau corba que dibuixen les pestanyes.

 

Qui pogués empresonar el teus somnis

i guardar-los per sempre a la memòria.


REFLEX

 Ressegueixo amb el dit els teus ulls,

les mans, els llavis, la imatge del teu cos

reflectida a la finestra.

 

El vidre esborra el temps passat

i altra cop el somni obre les portes al desig

amb un recobrat afany.

 

Tornen els records, esbojarrats, folls

i els gravo amb l’alè en la teva pell.

 

 PASSA EL TEMPS

 Què pot importar el temps,

quan encara tot el meu món ets tu

i arriba la nit i et somio, et somio.

 

Què pot importar el temps,

quan encara la meva pell tremola

sota l’empremta càl·lida del teus dits.

 

Què pot importar el temps

quan en el fons dels teus ulls

encara hi llegeixo: T’estimo.


T’ESTIMO

 T’estimo

ara, ahir, demà,

per sempre i abans

t’estimo

T’estimo en la nit

quan els llavis

i la pell tremolen

i el desig omple la sang.

 

T’estimo al despertar,

i sento el teu cos tebi

frec a frec del meu.

 

T’estimo quan el dia

s´escola en les petites

i sezilles coses quotidianes.

 

T’estimo amb el record

quan ets lluny.

 

Passa el temps.

I ara, ahir, demà,

per sempre i abans 

t’estimo.

 

 PLENAMAR

 He cadenat tots els anys

amb el desig pregon

que enlenteixi la marea.

Plenamar de tardor.

 

Navego contra el temps,

el teu nom dalt de les veles,

enjoiades com la mar

amb escuma i algues verdes.

 

 FIL DAURAT

 Portava l’empremta dels teus llavis,

la del teu alè pels carrers plens de gent.

Em miraven la cara enrogida pels neons,

em miraven com es mira l´últim tren

que s’escapa lleuger cap al seu destí.

La fosca amb dents de llop engolia la claror.

Encara un fil de llum travessava el carrer.

Jo corria, corria darrera aquest fil daurat

i duia tota la vida entre els meus llavis.


PORTA OBERTA

 Darrera la porta oberta

dormen els somnis.

Fora cruixen els pins

la tarda és clara i fresca,

plena de polsina d’or.

Un ocell trenca,

Insensible a la teva absència,

l’aire de cristall.


JA NO

 Ja no som només un, ja no,

La meva veu ja no és la teva veu,

ni els teus pensaments són ja els meus.

 

Són fràgils els camins i els lligams del vent

i els nostres s’han desfet en la nit.

 

Ara junts. refarem el camí,

però ja no serem només un, ja no,

ens han partit en dos les dents del temps.

 

 ANIVERSARI

 He demanat per tu un rellotge d´arena

amb el doble de temps per comptar-hi només aquesta nit,

on les hores, espurnes enceses d´or i de plata,

s’allarguin com les gotes d´aigua baixant pels camins.

 

He demanat per tu, al temps, seixanta grans de sorra,

i els he enfilat, un a un, per fer-te un collar

i malgrat que molts grans son foscos i grisos,

estan lligats amb fil daurat ple de llum i il·lusió.


SOMNI

 He somiat camins perduts.

He  travessat antics carres.

he olorat velles olors.

Hi he despertat enmig de res.


ARA

 Ara ja és temps passat.

Ara,vent, fred, tardor,

rovell i coure les fulles,

capvespres plens de colors,

sabates molles de pluja,

Ara, ja és temps passat.

Ara ja és demà.


LLUM 

I

 Neix el dia.

La llum creix

cau al buit

i em travessa.

 

Jocs de la llum

que vessa per tot colors.

Llum blanca,

llum groga…

 

Hi ha un gerro

voltat de llum roja.

Quan el ulls s’alliberen

(presoners del somni)

el gerro és ple de roses.

II 

 Aromes i colors

de tarongers florits.

(flors de cristall blanc).

Verds brillants sota la llum.

Fruits madurs.

Vol d´ocells.

Tot es queda atrapat en els meus ulls.

DIRÉ EL TEU NOM

  Diré el teu nom baixet,

sense ni moure els llavis

-suau murmuri blau-

Diré el teu nom baixet,

perquè sols ho sentis tu.

 

I totes les finestres

traspuaran la llum.

I xuclaré la llum

de dintre de la casa,

i la llum que cau dels estels.

 

I Entraré a la cuina,

i m’asseuré a la taula,

diré el teu nom baixet,

perquè sols ho sentis tu.

I quan  arribis, tu seràs la llum.

FLOR

Sota la primera llum

la flor es retalla imprecisa,

com en un somni.

Té una estranya bellesa

que em commou.

 

Les fulles dels arbres,

el perfil d´un núvol.

tot em sembla familiar

i a l’hora distant,

com si una espessa boira

difuminés els contorns,

 

L’aigua quieta del pou

sembla fonda i humida

com un immens mar fosc

on s’emmiralla la llum

de mil estels desfets.

  LLUM DE LA TARDA

 Llum transparent de la tarda

amb espurneig del sol.

S’esllangueix a mar el blau,

el verd als camps.

   L´aire transparent

corre pels carrers sonors

plens d’infants que xisclen,

corren, s’empaiten, es barallen…

El sol encara aprofita

la clivella d´una finestra,

per passar la seva llum

plena de puntets daurats

dins de les cases tancades..

I cau la nit, la platja

és només un forat negre

com firmament sense estels.

Els llums i els rètols s’encenen,

il·luminant les ànimes solitàries

perdudes en el remolí del vent.

VAM QUEDAR-NOS

Vam quedar-nos allà en mig del silenci,

allà on les hores dormen , es perden

i s´esclafen una a una sense parar.

(Sense temps, el món ha quedat suspens).

 

De sobte una música arriba de la plaça,

es desvetllen les hores i el temps torna a ser temps.

brilla la llum i de nou l’alegria i la il·lusió

corren cap a les nostres mans obertes.


CÈRCOL TANCAT

 Sota l’estona incerta

d´una fulla que cau,

el temps cavalca, corre

per les roderes de la vida.

 

El temps, oneig d’instants.

Espai soliu, silent.

 

El dia tanca les tapes del llibre.

Principi i fi,

cèrcol infinit, tancat.

  

 PORTA OBERTA

 Darrera la porta oberta

dormen els somnis.

La tarda grisa.

difumina el paisatge

Un ocell fosc trenca

l´aire de cristall.

Darrera la porta oberta,

penja la teva absència

 

 

BUSCANT  ELS DIES

 

No vulguis entendre,

no preguntis,

no tractis de buscar.

Els dies perfectes i dolços

ja no tornaran.

Marxen darrere el temps

eternament viatger.

Però, mentre algú els recordi,

algú els guardi en la memòria,

seguiran existint,

en algun lloc,i per sempre.

 

 

VIDA

 

Tots els afanys, tots els neguits

per despertar de nou el goig de viure

que penetra per les escletxes de la nit.

Clara nit de lluna i de cristalls.

 

Treu-te aquest mar de dubtes

que entelen els ulls.

i veuràs que tot no és fosc.

Que la vida reneix a cada instant

i s’arrapa fortament, tendrament al pit.

 

No apunten encara senyals al cel

de l’arribada de l´aurora

amagada més enllà del infinit.

surt , seu al llindar de la porta,

espera que els núvols esclatin

en mil colors i arribi el nou dia .

Espera la llum, el sol, el vent,

espera la saba nova i fresca

que et renovi i t’aquieti

el llac blau que hi tens al fons del ulls.


PRIMAVERA

 

Els dies més llargs,

les tardes enceses,

un lilà florit,

xiscles d´orenetes.

 

Els llibres dormits

dins la bossa oberta

i els teus ulls d´infant

saltant la finestra..

 

 

 

COSMOS

 

Jo, batec d’instants.

Quasar suspès.

Somni distant.

Astre lluent,

roent.

Vida surant.

Jo, llunyà estel

errant.

 

 

 

IMATGES

 

  I

 

Blau, espai. Groc. el far.

I la lluna pinta de plata

la mar.

 

 

II

 

S’estimba el dia

i arriba, fosca, la nit.

Lladre de somnis.

 

 

  III

 

 

Esclata  amb força el sol.

Els ulls ensonyats

obren les finestres.

 

   IV

 

Els ulls de la primavera

s´obren un dia

quan el sol és més dolç.

 

 

   V

 

Fulles de coure.

El sol forada la boira

per besar-les.

 

VI

 

Ni una vela a l’horitzó.

Sols el blau i el groc

i el blanc. Sols colors.

 

 

   VII

 

Vol de gavines .

Ona platejada

ondulant en el cel.

 

 

 

COLORS

 

Crido sorra, llavor, desert

i el ocres vénen ràpids.

 

Crido foc, magrana, cirera

i s’encenen els vermells.

 

Crido espiga, sol, tardor

i els grocs són aquí.

 

Crido mar, cel, univers

i corren els blaus.

 

Crido vida

I la terra és aquí.

 

 SENSE TÍTOL

 

Batec d’ales.

 

Dins el meu cap.

el teu nom trenca el silenci.

 

Remor de gavines.

 

 LA CASA

 

Recordo la casa blanca, de teules vermelles,

les escales amb barana de fusta, la porta,

el pany rovellat, els llençols estesos al terrat

ballant sota la claror de la lluna.

 

Miro el temps passat sobre els mobles empolsats,

les fotografies dins els marcs, dormint en el silenci

remot de l´oblit,

He obert les portes, la llum s’endinsa

pels finestrals, trencant l’ombra que corre lleugera

sortint dels racons i escapant amb la solitud.

En un calaix he retrobat joguines trencades,

veus infantils dormint arrupides en un racó fred.

 

Els miralls reflecteixen la vida que ja no hi és,

mentre una aranya teixeix el fil de la memoria.

 

I sé que la casa ja només és un somni.I la tanco.

El record és un indret massa llunyà.

 

 MITJANIT

 

Mitjanit.. 

La fosca  embolcalla

la terra i l’aire

porta olor de llessamí.

Pensaments tardans

corren per l´espès llenç

piguellat d’estels

 

Mitjanit…

cauen  les parpelles

feixugues de son,

i amb els somnis

arriben els records.

Ai el parany de recordar!,

 

La fosca encén passions

que desapareixen

en el no res;

com la cendra,

que té el teixit fràgil

i es desfà entre els dits.

 

Mitjanit…

Que n’és d´incerta la nit.

que n’és de callada.

Fins que la llum esclata

i l´aurora proclama

la nova plenitu

 

 

 QUAN ERA PETITA

 

Gotes de pluja a la teulada

del terrat de casa,ple de gallines i conills,

on jo somniava llegendes i aventures,

mentre l´aigua corria pels camins.

Olor de fusta cremada

de l´estufa que fumejava tot l´hivern.

Migdiades d´estiu, plenes de rialles

ofegades per les guerres de coixins.

Capvespres corrent per les places

mentre els grans jugaven a cartes al carrer.

Verbenes de pasdobles i gasosa

i olor d´arròs els diumenges al matí.

 L´escola d´aules inmenses, sorolloses,

parets gruixudes, remor de nens.

Tardes xafogoses, gel a l´hivern.

Mitjonets, trenes, cine, passeig.

Per la Festa Major les cadiretes

jugaven a ser estels.

Cavallets de coloraines, espurna que va i ve.

 

Retalls de la meva infància. Retalls d´un temps tan intens…

 

 VIUS EN MI

 No vull dir-te adéu,

ni que la teva imatge

s’ em torni aigua,

ni que la teva olor

marxi amb el vent.

Res em pot distreure

d’ aquest pensar-te,

estàs tant present

per tot arreu…

Tot em parla de tu:

les petites coses

de cada dia,

l’ olor del cafè,

la del pa cruixent

acabat de coure.

El sol, la pluja, els estels,

la remor de la mar,

de les gavines,

el capvespre encès.

I mentre s’ escolen

melangiosos

els dies, en silenci

jo parlaré amb tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *