Silenci. silenci
per escoltar altres veus
que em murmuren
a cau d’orella.
El xiuxiuieix del vent
desfullant les fulles del carrer
i picant en els meus vidres.
Els sons dels insectes,
el llenguatge
de la casa en la nit.
Sentir el batec de les flors
quan m’apropo,
el murmuri llunyà del mar,
la remor dels núvols
quan creuen els cel.
Silenci per escoltar,
també, el pas de les ombres.
Pepita CASTELLVÍ
Llenguatge del vent
quan es desperta,
ple de xiscles d’ocells
que volen contra ell.
Llenguatge de cada insecte
que s’amaga entre les herbes.
Dels mil camins de l’ombra
que s’obren en la nit.
Llenguatge dels núvols
acolorits de l’alba.
D’una gota de pluja
que tremola quan cau.
Llenguatge que m’obre
blaves llunyanies
i que com un llarg fil
em lliga a l’horitzó.
Pepita CASTELLVÍ
.jpg)
UN ALTRE DIA
Un altre dia taronja
entra per la finestra.
la cabellera grisa
de la boira es desfà
amb la llum del sol.
La pell conserva encara
la calor de la nit.
Sacsejo els últims somnis
enredats en els cabells
i salto del llit.
Deixo les paraules
lliures en el vent.
Les paraules són els dits
que m’atancen a l’infinit.
Anhel de paraules!
Anhel de llibertat.
Més tard, d’un cop de porta
surto de la casa.
Vaig a buscar paraules
en uns altres llavis.
Pepita CASTELLVÍ
Si jo fos muntanya
t’oferiria tots els verds:
els dels arbres, els dels matolls
els de les plantes.
Si jo fos flor,
et donaria tots els blancs.
I els posaria
a contraclaror de la llum,
darrera les cortines.
Si jo fos mar, o cel,
et regalaria tots els blaus:
l’atzur, el turquesa,
el blau desfet del cel.
La dolça cançó blava
que dorm als infants,
o el quasi transparent
de les libèl-lules.
Si jo fos vent,
et portaria olor de sal
i l’aroma de la primera
poma acabada de collir
del pomer.
Pepita CASTELLVÍ
Escolta el ritme pausat de la pluja
gotetes que piquen en el vidre fred.
Lluny s’encén el llamp tot ell fet d´espurna.
Lluernes de la nit, s’han amagat els estels.
Ha deixat de ploure i per entre els núvols
espia la lluna vestida de blanc,
cargols en filera passegen per l´herba
i un grill que es desperta comença a cantar.
Bufa el ventijol i amb una ventada
desperta remors i ondula els bassals.
Un gat rondaller dalt d’una teulada
miola a la lluna que es deixa estimar.
Els somnis s’enreden en els fils de plata
que damunt l’herba han deixat els cargols.
L’ombra de la nit s’ha fet més espessa,
és hora de dormir, bona nit tresor.
He vist un petit estel
dormint just en una punta
de la meva finestra,
(sembla una espurna blanca).
Ha deixat tot el vidre
talment com si fos de plata.
El vent travessa la nit
xopa de lluna clara.
A l’alba uns núvols
mig clapejats de gris,
han tornat l’estel al cel
tot seguint la serralada.
Les glicines, de bon matí,
s’enfilen a les tanques,
espien com marxa l´estel
pel camí de la rosada.
Pepita CASTELLVÍ